Per què torna?

Ha retornat a l’activitat, perdò, això de l’activitat és una forma de dir, però ha tornat després d’assistir als Jocs Olímpics més “democràtics” que s’han fet mai, després d’haver visitat la capital de la nació més “respectuosa” amb els drets humans i la democràcia. Després de les vacances el Sr. Hereu ha tornat.

I ha aconseguit un dels èxits més sonats del seu mandat i en porta uns quants. A les primeres visites ha aconseguit les primeres esbroncades. És mereix la medalla d’or.

Comerciants i veïns del carrer Mallorca li retreuen la manca d’informació per les obres del TGV i per la manca d’ajuts per compensar els perjudicis.
Els conductors d’autobusos li retreuen el retall del servei i els possibles acomiadaments.

No calia Sr. Hereu, podia haver marxar definitivament. Els barcelonins no ens mereixem haver-lo d’aguantar dos anys i mig més. Què hem fet per merèixer-ho? Per què no fa simplement d’alcalde de Nou Barris que són els únics que el voten? I no ho sé si encara el votarien!

Plegui, Sr. Hereu, seria la millor notícia per aquestes festes de la Mercè que s’apropen.

FP

He llegit amb especial interès l’entrevista que publica l’AVUI, de 4 de setembre, a Maria Lluïsa Rodríguez, especialitzada en orientació professional.

En general és interessant i em sorprèn que retorna el tema de la formació professional, si és que mai havia desaparegut del debat social.

Més sorpreses encara quan resulta que el fracàs escolar és el camí que impulsa els alumnes vers la formació professional quan veuen vetat el camí cap a la universitat.

Que encara avui en dia hagi de continuar sortint com a exemple el cas alemany on els estudiants de FP van a escola el matí i treballen a la tarda a les empreses és un exemple de que les coses a casa nostra no funcionen. El bon fer dels alemanys en aquest tema és ben conegut, de fet ve dels temps de Bismarck. Però, què passa a Catalunya?

El sistema facilita el binomi escola/empresa? Ho articula amb unes visions possibilistes i factibles? O tot queda en paraules, plans, reformes i contrareformes?

A l’entrevista s’insinua que les empreses són un problema en aquest camp de la FP i que no hi ha col·laboració. És així? El pitjor de tot plegat és que hi perd tothom: els estudiants que són futurs treballadors, les empreses que no tindran personal format, i el país que no aconseguirà una economia amb empreses amb valor afegit.

Tornarem a confiar amb la construcció quan es pugui, i mentrestant amb els serveis sense qualificació?

Cànnabis

Les dades facilitades per l'Agència de Salut Pública de Barcelona sobre el consum del cànnabis resulten esfereïdores. Fan referència als adolescents entre 14 i 15 anys. En molts casos el consum s’inicia als 13 anys.

El sorprenent és que resulta que el 90% dels primers porros els obtenen de franc a través dels amics. Qui i que ho facilita així de franc?

Que l’extensió del consum es faci mitjançant els amics és un element més de risc perquè es realitza sota un prisma positiu: la colla, el grup, fet que encara estimula molt més el consum. Que a més a més el consum es vegi com un factor d’expectatives positives com a relaxament, millors relacions socials, relacions sexuals, etc. encara genera i estimula més el consum.

Les accions preventives contra el consum del cànnabis haurien d’incidir clarament en aquells factors que més poden provocar alteracions tant de tipus intel•lectual com del comportament. Efectes com la pèrdua de memòria, tristesa, depressió, dificultats d’estudiar poden comportar i comporten amb el pas del temps situacions molt més greus com brots psicòtics, intents de suïcidi, que en un procés tan conflictiu i dolorós com l’adolescència poden acabar provocant autèntiques tragèdies.

El “suflé” del finançament

Ara, pel que sembla, tothom vol rebaixar una mica el “suflé” del finançament. El ZP diu que “la Generalitat té raons a l’hora de voler exigir una reforma del model que millori el seu finançament”. Per altra banda el conseller Castells no va voler opinar sobre la possibilitat de que els diputats de la Secta votin en contra dels pressupostos, si el finançament no satisfà a Catalunya i va acabar dient-la grossa: “Crear un clima enrarit i de gran agressivitat verbal pot interessar molt a alguns, però no a nosaltres”.

Aquestes darreres frases del conseller requereixen determinades preguntes: Qui són aquests alguns? Qui són els nosaltres? Què vol dir això d’agressivitat verbal?

Vostè, Sr. Castells, no sembla ser dels que fa teatre, però potser que s’aclareixi i ens aclareixi el què diu perquè sinó no sabrem realment de què parla. Ja sabem que la seva postura és difícil. Forma part de la Secta i haurà d’obeir el que li manin, malgrat que no li agradi i que ho procuri dissimular. Possiblement està jugant amb massa cartes, quan a més a més sap perfectament que té la partida perduda.

Una pregunta final: Abaixen el “suflé” per què ja hi ha una partida fixada que serà la que marcarà l’acord? Podria ser, oi?

Mèxic

Les darreres notícies que arriben d’aquest gran país fan referència a la violència, als segrestaments, fets que estan provocant un autèntic trasbals social.

El segrest del fill d’un important industrial que, malgrat pagar el rescat corresponent, va acabar mort en el maleter d’un cotxe va esdevenir el punt culminant de tot un seguit d’actes violents.

Les grans manifestacions d’aquests darrers dies són l’expressió d’un ampli rebuig social i d’una preocupació general creixent, però que tothom dubta que solucioni res.

Potser en realitat el fet més greu és que hi ha el convenciment que en molts d’aquests actes violents hi ha la participació activa de la policia. El convenciment que els cossos policials estan podrits per la corrupció i que aquesta arriba a nivells molt alts fa dubtar dels resultats de qualsevol campanya que lluiti per erradicar-la.

La sensació que cada vegada hi ha menys estat s’estén per tota la societat i això encara augmenta més la sensació d’impunitat.

Sap greu que un país, una societat que tan bé va acollir i va tractar els exiliats catalans es trobi ara en aquesta situació.

Ha començat la lliga

I no ha començat gaire bé pel Barça perquè hem perdut el partit amb el Numància per 1 a 0, resultat semblant a molts de l’any passat.

Els jugadors, pràcticament són els mateixos de l’any passat, i continuen sense jugar per les bandes. Sembla que l’actitud és millor que la de l’any passat, però no n’hi ha hagut prou.

Malgrat aquest començament decebedor cal donar un marge de confiança a Josep Guardiola, però val la pena que tingui present que dues derrotes pel mateix resultat, amb equips clarament inferiors, no són una bona targeta de presentació.

Hem de confiar que s’esmenaren els defectes, que es mirarà de jugar pels extrems i que es resoldran els problemes defensius perquè sinó acabarem com l’any passat.