Mandra

Ahir vaig enunciar tres temes per comentar: La proposta de reforma del calendari escolar, la mala educació i agressivitat del President Montilla i la manca de democràcia a Euskadi.

Com que d’Euskadi encara estan decidint a Madrid com ho han de vendre i a quans grups ilegalitzen, ja en parlarem.

Sobre en Montilla fa tanta mandra parlar-ne que per no espatllar el cap de setmana a ningú, millor ho deixarem estar.

Anant al calendari escolar, no sé si tot plegat no és un globus sonda per tal de veure les respostes de la comunitat educativa (pares i mestres principalment), però no és pas el primer cop que es planteja la qüestió i que finalment tot queda en una nebulosa de la quan no s’acaba concretant res.

Seria positiu que el tema fos plantejat a fons i realment el debat social pogués aportar solucions de millora. Però dubto molt de la capacitat de mestres i professors de canviar res perquè actualment és un dels sectors socials més conservadors d’una societat que ja ho és prou en si mateixa.

Juguem amb foc?

Hi ha diverses notícies per comentar. Per exemple, la mala educació i agressivitat de José Montilla, ja prou coneguda, la proposta del nou calendari escolar, la manca de democràcia a Euskadi, etc. Però ja en parlarem més endavant ja que són i seran temes recurrents.

El titular es refereix als atacs soferts per diverses sinagogues, concretament a Barcelona. Sinagogues on els jueus catalans hi practiquen els seus cerimonials religiosos. Què caram està passant?

Que a Barcelona impera de fa anys el progressisme de saló i l’esquerranisme folklòric, no és pas cap novetat, és una conseqüència del “papanatisme” d’una ciutat que sovint es creu el melic de l’univers.

Caldria treballar seriosament per erradicar aquests tipus d’actes, esbrinar d’on provenen i detenir els culpables. No és una qüestió menor.

Per defensar la llibertat de culte per a tothom és imprescindible ser molt curosos amb aquestes qüestions perquè ens hi juguem molt més del que sembla.

Angela Merkel

Sempre m’ha caigut bé la cancellera alemanya per la clarividència del seu discurs i per les seves actituds que en general han estat clares, concretes i contundents quan ha calgut.

Un altre dels elements positius del seu estil de fer les coses és l’absència de protagonisme, tipus “estrella”. Una senzillesa francament agradable.

Ve a tomb parlar-ne per la seva actitud d’afegir-se a l’exigència que han fet al papa Benet XVI, bisbes germànics i la comunitat jueva alemanya per tal que l’església catòlica “no toleri la negació de l’holocaust”. La cancellera va afirmar: “Per part del Vaticà ha de quedar definitivament clar que no permet el negacionisme.

El tema és important perquè més d’un bisbe catòlic i més de dos han parlat i actuat com a “negacionistes”. Que siguin de sectors conservadors com el del cismàtic Marcel Léfevre no treu valor al tema ja que altres bisbes també ho han negat.

La vergonyant actitud del Vaticà durant la II Guerra mundial justifica plenament la demanda que ha fet la Sra. Merkel.

No crec que calgui recordar que el “negacionisme” és la “teoria” que pretén negar que realment hagi existit mai l’intent d’exterminar a tota una comunitat, en aquest cas la jueva.

Ni, ni ...

Aquest govern tripartit que hem de suportar dóna per ben poqueta cosa i arriba a l’extrem que no pot ni destituir a un alt càrrec d’un Departament. I no parlem ja de fer-lo dimitir.

Estem veient, que per la pròpia essència del govern d’entesa, un polític com el Sr. Joan Boada, bocamoll confés i prepotent declarat, continua i continuarà en el seu càrrec.

És com un sudoku o com els mots encreuats que si canvies un número o una paraula tot queda malament.

La seva gestió durant les ventades del mes passat han rebut crítiques d’alcaldes de pràcticament tot el ventall polític, però el President de la Generalitat, José Montilla, el defensa. No pot fer res sense provocar una crisi política.

El govern tripartit potser no pot fer res més que mantenir les “prebendes” aconseguides per cada partit, això sí, amb un greu afegit que és el de permetre l’augment constant de càrrecs, funcionaris i interins que cada partit col•loca d’acord amb les seves àrees d’influència.

Seria de gran utilitat conèixer les dades del moviment de personal a la Generalitat de Catalunya des de l’inici del primer tripartit fins ara.

Desocupació

És francament interessant l’article de l’escriptora i sociòloga Eulàlia Solé, a la pàgina 19 de l’AVUI, de 2-2-09.

Esmenta que l’atur és actualment la primera preocupació de la ciutadania, fet aquest que ha anat empitjorant en aquest darrer 2008 i que pot seguir per aquest camí, enguany.

Els dos darrers paràgrafs de l’article parlen de l’important paper que les famílies estan fent de suport a les diverses situacions personals en que es troben els aturats.

Però cal tenir molt present que ja es comencen a acabar les prestacions d’atur, els recursos familiars no són eterns i les pensions i els pensionistes també tenen “finals”.

Per acabar-ho d’adobar les polítiques públiques i fiscals van, com sempre, al “seu aire”, com si entre el món de les realitats, el del dia a dia, i el món político-institucional existís un abisme insalvable.

Seria ben normal que aquesta situació tendís a expressar-se al carrer i que la conflictivitat social en fos el seu màxim exponent.

Segur que caldrà continuar-ne parlant.

No empipem!

La socialista Anna Terrón ens aconsella, i textualment ens ho diu ben clar: “Catalunya no pot ser un cas empipador per Europa”.

Seria molt interessant que fos més explícita en el positiu, en allò que segons ella i la seva experiència es podria fer com a catalans a Europa, malgrat que intueixo que tot això, només i segons el seu criteri, passa per Madrid/Espanya. O no, Sra. Terrón?

És evident que el que podrien donar de si personatges de la Secta tals com José Borrell i Raimon Obiols no s’han diferenciat gaire de les de Alejo Vidal. Visió estatal-espanyola i res més.

Ignasi Guardans i Bernat Joan van aportar-hi coses i és d’esperar que si resulten elegits, Ramon Tremosa i Oriol Junqueres, puguin fer un pas endavant tant en les formes com en els continguts i facin visible Catalunya a Europa o almenys, vetllin pels interessos del país.